Casc? No ens cal!

La obligatorietat d’ús del casc per circular amb bicicleta és rebutjada pels ciclistes del Bicing. 

L’Ajuntament no veu amb bons ulls la norma que vol imposar DGT  i tem una diàspora d’usuaris en aquest servei de transport públic.

Image

El nombre de ciclistes a Barcelona ha anat augmentant dia a dia des de 2008 i qui té gran part de la culpa és del Bicing, el servei públic de bicicletes, utilitzats per més de 100.000 ciclistes. El servei impulsat per l’Ajuntament ha gaudit, segons la majoria d’usuaris, duna relativa bona salut fins ara (no oblidem que en quant a ús ha estat un èxit però també un fracàs a nivell de funcionament, però la nova normativa que la DGT (Direcció General de Trànsit) vol aplicar no agrada als usuaris d’aquest particular transport que ja és tot un tret identitari de Barcelona.

Espanya pretén convertir-se en el tercer estat mundial que obliga als ciclistes a portar casc quan circulen per la ciutat. Una mesura que els Ajuntaments, que gestionen serveis de bicicleta pública veuen amb recel i que sobretot temen, sabedors que amb aquesta modificació del codi de circulació, no només rebran moltes crítiques sinó que segurament perdran molts usuaris.

Marcos Fernández Lema

Protecció de lloguer

Té 21 anys i un marcat accent gallec. En Marcos Fernández és un estudiant de Periodisme que està cursant una beca Sèneca a la Facultat de Comunicació Blanquerna, Cada dia va a la facultat, al centre de la ciutat, amb Bicing. El jove no es sorprèn davant la nova normativa que vol aplicar el Govern. Malgrat els dubtes, considera encertada la mesura si també s’acompanya  d’un servei públic de lloguer de cascs. “Veig bé que s’utilitzi casc, però dubto molt que la gent vulgui portar-lo amunt i avall tot el dia”  explica l’universitari, que fins aquest any mai havia circulat amb bicicleta per la ciutat.  Preguntat per com ho faria ell per regular  un possible servei de lloguer de casc,  no creu que, actualment, l’Ajuntament pugui proporcionar un ajut similar a aquest, per motius de “distribució i  sobretot, d’higiene” però que potser hauria de replantejar’s-ho degut a l’augment d’usuaris.

 

Pier Debouchy

“El casc i el Bicing són incompatibles”

“Estafat, així és com em sento” exclama en Pier, estudiant de Geografia de 21 anys, que porta des de 2009 sent client del Bícing. El jove d’origen francès explica amb tristor com el Bícing, amb casc, “perdrà la seva raó de ser perquè el que ho fa atractiu és que sigui dinàmic i àgil” comenta  sobre un transport que ja compta amb gairebé 130.000 usuaris a la ciutat catalana  d’ençà que es va incorporar l’any 2008.

Està totalment en contra de l’ús del casc en aquest servei, que en canvi si veu obligatori per a l’ús de motos. “Els ciclistes anem a una velocitat prudent, per tant en cas de caiguda, tampoc correm grans riscs. Ho veig una tonteria, ens restarà temps per moure’ns”, afirma.

Yago Herrera

Un problema de circulació

En Yago té 20 anys i cada dia, a les vuit del matí, baixa des de Guinardó amb la bicicleta vermella i blanca del Bícing, esquivant tot allò que se li posa pel davant per assistir a les classes de Filosofia a la Universitat de Barcelona.  Tot i els perills que comporta haver de fer-se cada dia quilòmetres en hora punta, no creu que el casc sigui necessari.  “No el posaria. El problema no es portar o no portar casc, la cosa és que la manera de circular per la ciutat està mal muntada”, explica indignat, mentre busca un lloc on poder deixar la bicicleta. ”Som molt vulnerables davant la resta de vehicles perquè anem a una velocitat mitjana i les normes de circulació no ens contemplen” comenta en Yago, alhora que reconeix que els ciclistes també tenen part de la culpa perquè molts es creuen que poden circular per on vulguin sense haver de respectar les normes de circulació establertes. “És més problema dels automòbils,  que nostre” afirma.

 

Jan Van der Bramstick

El canvi de xip

Quan en Jan Van der Bramstick va arribar a la ciutat barcelonina, el Bícing tot just començava a donar les seves primeres pedalades. Com a holandès que és, aviat es va aficionar a aquest nou transport públic, que el feia sentir una mica menys lluny de la seva Amsterdam natal, d’on es diu que els nadons aprenen a anar amb bicicleta abans que a caminar.

Ara ja fa quatre anys que en Jan resideix a Barcelona, on es guanya la vida com a dissenyador gràfic i està plenament integrat en la vida de la ciutat metropolitana catalana. Té un pis al barri de Gràcia i treballa en una petita empresa de disseny prop de les Rambles. Tot i la distància, es resisteix a fer ús dels busos i metros i realitza la major part dels seus desplaçaments amb el Bícing. “No és el mateix portar bicicleta per Barcelona que per Amsterdam. Aquí les distàncies són més llargues i les vies fan més pendent”, explica amb un castellà força fluït.

“No entenc que ens obliguin a dur el casc quan no ens ajudarà  en res si hi ha accidents. El que han de fer els conductors és vigilar més i aprendre a compartir la carretera amb nosaltres, han de canviar la mentalitat” conclou el jove de 28 anys.

Anuncios

Acerca de Albert Mir

Uno más en el mundo, estudiante de Periodismo y trabajador, con inquietudes, como todos. Apasionado de la equitación, el fútbol y el rugby, siempre que puedo estoy viajando o leyendo un buen libro.
Esta entrada fue publicada en Fútbol y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s